-
Un nou Comment publicat a Nature Climate Change, proposa un marc global que integri clima, salut i governança per afrontar l’augment de la calor extrema
-
A partir de les pràctiques i perspectives espanyoles, els autors busquen extreure implicacions per a països d’arreu del món
Els refugis climàtics són mesures d’adaptació urbanes centrades en les persones per reduir els riscos associats a la calor. | Lisa DiAntonio via Pixabay
Un equip científic multidisciplinari liderat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a través de la Missió Biològica de Galícia (MBG), signa un Comment a la revista Nature Climate Change sobre com protegir la població de la calor extrema mitjançant refugis climàtics, amb una atenció especial al cas espanyol.
En la publicació hi ha participat personal del CSIC a l’MBG i a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA), el Basque Centre for Climate Change (BC3), el Digital Transformation and Governance Research Centre (DIGIT, Universitat Oberta de Catalunya), el grup GEORIESGOS (Universitat de La Laguna), el Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona i l’Observatori Fabra.
“El calor provoca al voltant de 500.000 morts l’any arreu del món, cosa que el converteix en el perill ambiental més letal. Així, a mesura que els episodis de temperatures extremes es tornen més freqüents, intensos i prolongats a causa del canvi climàtic, garantir el confort tèrmic s’ha convertit en un imperatiu per als governs locals, especialment a les zones i per a les poblacions més vulnerables. En aquest context, els refugis climàtics s’estan convertint en components crítics de les estratègies d’adaptació urbana”, explica Dominc Roye, investigador Ramón y Cajal a l’MBG, on dirigeix el grup de Bioclimatologia i Canvi Global.
“Considerem necessari oferir una reflexió fonamentada sobre aquesta qüestió, amb un interès científic i una rellevància social especialment significatius. Per això, hem elaborat un ‘Comment’ amb l’objectiu d’aportar una perspectiva científica rigorosa que contribueixi a aclarir el debat i a contextualitzar el tema dins del marc actual de la recerca”, explica l’investigador, coautor de la publicació, disponible des d’avui en accés obert, on s’analitza com l’experiència espanyola en refugis climàtics pot contribuir a un debat global sobre com protegir la població davant la calor extrema.
Espanya, on Barcelona va ser pionera en l’adopció d’aquesta pràctica, ha desenvolupat una de les xarxes de refugis climàtics més avançades del món, i els principis identificats són extrapolables a diferents regions i contextos, ja que demostren que els refugis climàtics poden ser una eina potent per reduir l’exposició tèrmica, però només si es consoliden com a serveis estables, accessibles i dissenyats per cobrir necessitats reals, i no com a mesures puntuals. Els autors també subratllen que “en el seu disseny és fonamental tenir en compte factors ambientals com la temperatura, la humitat, la radiació solar i la velocitat del vent als espais exteriors, així com la capacitat de refrigeració passiva dels edificis en els refugis interiors”.
A Espanya, l’estiu de 2025 va ser el més càlid registrat i el segon amb més mortalitat atribuïble a la calor, amb una estimació de 15.711 morts relacionades amb la calor. Cal destacar que 10.831 d’aquestes morts van estar vinculades a l’exposició prolongada a temperatures moderadament altes, els efectes de les quals s’acumulen fins i tot en absència d’alertes per calor. Això posa de manifest la necessitat de xarxes de refugis que ofereixin una protecció fiable durant episodis de calor sostinguda, i no només durant onades de calor intensa.
Els autors analitzen exemples de xarxes de refugis climàtics en evolució a Espanya, incloent bones pràctiques i àrees de millora en les dimensions de clima, persones i salut, i governança: l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic (OECC) i la Xarxa Espanyola de Ciutats pel Clima, el Govern de la Comunitat Valenciana, el Govern de Canàries i l’Ajuntament de Barcelona.
“Els refugis poden acollir activitats culturals, recreatives i socials, servir com a espais per treballar, estudiar o descansar durant fenòmens climàtics extrems i actuar com a centres de resiliència comunitària, més enllà de ser simples instal·lacions d’emergència. Els estàndards d’accessibilitat, l’entrada gratuïta, els horaris ampliats i unes condicions dignes són essencials. L’èxit operatiu depèn de la integració entre els sistemes d’alerta per calor, la gestió de la salut pública i l’activació dels refugis”, assenyalen.
Tal com s’apunta al text, a Espanya els governs locals solen ser els principals responsables de la creació i el manteniment de xarxes de refugis climàtics, però el seu èxit depèn d’una xarxa d’actors compromesos, coordinats i empoderats.
“El que observem a Espanya pot inspirar altres països, però cada territori ha d’adaptar els refugis climàtics al seu clima, als seus patrons de vulnerabilitat i a la seva cultura de l’espai públic. No hi ha un model únic; l’essencial és garantir la justícia climàtica i la participació ciutadana”, afegeix Marta Olazabal (Ikerbasque–BC3), coautora de la publicació.
Apunta que “molts països estan començant a explorar iniciatives similars, tot i que la implementació requereix adaptar les estratègies a vulnerabilitats locals, capacitats institucionals i condicions socioeconòmiques diverses”.
L’equip destaca tres elements que han de guiar el disseny i l’expansió d’aquestes xarxes:
- el coneixement climàtic local
- la integració operativa amb els sistemes de salut pública
- la consolidació de models de governança que prioritzin l’equitat i la col·laboració institucional.
“Les administracions han de reforçar el suport tècnic i econòmic a aquestes xarxes. La resposta actual a la calor extrema sol ser reactiva i ad hoc, però s’ha de transformar mitjançant una planificació continuada que integri dimensions climàtiques, socials, sanitàries i de governança. Només així els refugis climàtics es podran consolidar com a infraestructures de protecció, cura i resiliència urbana a llarg termini”, conclouen.
Cal més recerca i pràctica. En primer lloc, l’intercanvi de coneixement continua fragmentat, l’adopció de directrius és limitada i hi ha poca evidència empírica sobre l’efectivitat real dels refugis climàtics a Espanya, cosa que dificulta l’escalabilitat dels projectes pilot. En segon lloc, encara cal transferir les lliçons específiques de cada context a diferents entorns, tenint en compte les necessitats locals, els recursos i les tradicions d’ús de l’espai públic i privat. L’efectivitat de les xarxes de refugis climàtics depèn de la governança local, el suport regulador i institucional, així com de la participació comunitària, el finançament sostenible i una gestió adequada dels recursos. En tercer lloc, és fonamental comprendre qui és vulnerable, a què i per què.
Royé D., Amorim‑Maia A. T., Jiménez‑Navarro E., López‑Díez A., Tobías A., Martín‑Vide J., Olazabal M. (2026). Pioneering Spanish experience in climate shelters practice. Nature Climate Change.
