Published On: 27 agost 2025

  • Científiques del CSIC recullen les investigacions sobre la presència i els efectes de partícules plàstiques en els ecosistemes i en l’ésser humà en el nou títol de la col·lecció “¿Qué sabemos de…?” (CSIC-Catarata)

  • M. Victoria Moreno-Arribas, Cinta Porte, Amparo López-Rubio i M. Auxiliadora Prieto firmen ‘Micro y nanoplásticos’, un text en el qual advierteixen de la necessitat de reduir el consum de plàstics d’un sol ús i de millors mètodes analítics

Envàsos, joguines, automòbils, mobles… mirem on mirem trobem algun objecte fabricat amb materials plàstics. N’hi ha tanta quantitat i varietat, i a vegades són tan petits, que els ingerim, els inhalem i entren en contacte amb el nostre cos a través de la pell. El nou número de la col·lecció “¿Qué sabemos de?” (CSIC-Catarata) s’ocupa dels micro i nanoplàstics, aquests fragments provinents de productes fabricats amb plàstic que no han estat reciclats i que acaben en el medi ambient. Les investigadores del CSIC M. Victoria Moreno-Arribas, Cinta Porte, Amparo López-Rubio i M. Auxiliadora Prieto expliquen les seves propietats, com passen a formar part dels ecosistemes i les vies d’exposició humana a aquestes partícules. Al llibre Micro i nanoplàstics les científiques també descriuen els estudis que hi ha sobre la contaminació per micro i nanoplàstics, els riscos reals coneguts i assenyalen els buits que encara persisteixen en relació amb la seva presència, exposició, efectes potencials i regulació. “Tot i que encara tinguem més preguntes que respostes, l’evidència acumulada en els últims anys apunta de forma clara que els micro i nanoplàstics no són inofensius”, afirmen les autores.

Els microplàstics (MP) són fragments amb mida inferior a 5 mil·límetres, mentre que els nanoplàstics (NP) inclouen partícules amb mides inferiors a 1 micra, és a dir, mil vegades més petites que 1 mil·límetre. Pel que fa al seu origen, es distingeix entre microplàstics primaris, que ja es fabriquen en formats petits i s’afegeixen a productes com fertilitzants, cosmètics o detergents, i els microplàstics secundaris, que provenen d’articles com bosses, joguines o roba i es fragmenten progressivament per l’acció de l’aire, el sol i l’aigua en trossos cada cop més petits.

Segons les investigadores, la major preocupació al voltant d’aquests materials invisibles per a l’ull humà deriva, d’una banda, de la seva ubicuïtat —s’han trobat pràcticament a tots els llocs del planeta on s’han buscat—, i, de l’altra, del fet que no són biodegradables. “S’ha demostrat que la contaminació per microplàstics és extremadament persistent, gairebé impossible d’eliminar un cop alliberats, i que s’acumula de manera progressiva en el medi ambient”. A més, “l’estructura d’aquests materials fa que siguin capaços d’absorbir o adsorbir contaminants de l’ambient i transportar-los o alliberar-los, de manera que actuen com a vectors per a la distribució de tòxics, plagues o fins i tot microorganismes patògens”, adverteixen.

I tot això passa per la nostra ‘addicció’ al plàstic. La seva versatilitat, durabilitat i baix cost són algunes de les propietats que l’han convertit en un dels materials més utilitzats. S’estima que des de mitjans del segle XX s’han produït més de 8.000 milions de tones de plàstics, cosa que equival a més d’una tona per habitant del planeta. Tanmateix, no tots els plàstics s’empren de la mateixa manera ni tenen el mateix impacte ambiental. Les expertes del CSIC assenyalen que no és el mateix un plàstic destinat al sector elèctric, amb una llarga vida útil i excel·lents propietats com a aïllant, que els anomenats plàstics d’un sol ús, utilitzats principalment en envasos. Aquests últims passen ràpidament a engrandir la ingent quantitat de residus generats cada dia i constitueixen la principal font de contaminació. De fet, l’envasat representa més del 40% del consum total de plàstics a nivell mundial.

Per terra, mar i aire

Estudis recents demostren que l’entrada de plàstics als ecosistemes terrestres és de l’ordre de 10 a 40 milions de tones anuals, és a dir, entre 3 i 10 vegades més que la que s’estima que arriba a mars i oceans. En el cas dels ecosistemes terrestres, les autores assenyalen pràctiques agrícoles com l’ús de fertilitzants encapsulats i plàstics per al recobriment de sòls, així com el reg amb aigües contaminades com a fonts importants d’entrada de MP i NP al sòl. Una altra via són els abocadors de residus plàstics, on la radiació ultraviolada, la humitat o l’erosió fragmenten el material i s’estén a noves àrees per l’acció del vent, o fins i tot d’animals.

Als ecosistemes aquàtics la presència de plàstics compta amb imatges ja icòniques com l’espectacular illa de brossa del Pacífic nord, però aquestes formacions són només la punta de l’iceberg. “Es calcula que el 85% del plàstic que entra als oceans roman ocult sota l’aigua, acumulat en sediments a grans profunditats”, expliquen les autores. I és que la brossa oceànica prolifera de tal manera que fins i tot el Fòrum Econòmic Mundial preveu que el 2050 els oceans podrien contenir més tones de plàstic que de peixos.

Els plàstics entren en contacte amb els organismes i poden introduir-se al seu interior. S’han reportat partícules de plàstic en més de 1300 espècies aquàtiques i terrestres, incloent peixos, mamífers, aus i insectes. Si ens fixem en els peixos, s’ha descrit que poden acumular nivells més alts de microplàstics a partir de preses contaminades que directament de l’aigua, fet que destaca el paper de la cadena tròfica en la seva acumulació. En estudis d’exposició, s’ha observat que les partícules més petites s’acumulen en teixits profunds com el fetge, el cervell i el múscul, mentre que les partícules més grans es troben principalment en brànquies, estómac i intestí. Les partícules de mida inferior a 100 nanòmetres (nm) poden penetrar a les cèl·lules, cosa que pot provocar efectes com l’estrès oxidatiu o danys a l’ADN.

Malgrat els avanços, un dels principals reptes per a la comunitat científica és determinar i quantificar micro i nanoplàstics als ecosistemes. Les expertes, amb moltes hores de laboratori a les seves esquenes, destaquen que el procediment analític implica manipular partícules molt petites, extreure-les de matrius ambientals molt complexes i identificar amb precisió el tipus de polímer, mida i forma. “Això és especialment complicat en el cas dels nanoplàstics perquè el seu comportament físic i químic difereix del de les partícules més grans”, declaren.

Els ingerim, els inhalem i els toquem

Per la boca, pel nas i també per la pell. El cos humà està potencialment exposat de manera contínua a petites partícules plàstiques, ja sigui a través dels organismes marins i terrestres que ingerim, que porten microplàstics, o a través de l’aigua potable, tant de l’aixeta com embotellada, per posar només un parell d’exemples. Aquestes fonts d’exposició per ingestió no són excloents, i a més s’hi sumen altres vies com la inhalació de l’aire i la pols, que suposa no només l’entrada de partícules sinó també dels contaminants químics que poden transportar. El tercer ‘canal’ per penetrar en el nostre organisme és el contacte amb la pell. En aquest cas, les investigadores apunten que serien les nanopartícules, especialment les de menor mida, les que podrien travessar la barrera cutània.

A més de la presència de MP i NP en els aliments i begudes, és important considerar la bioaccessibilitat, és a dir, la fracció de partícules i compostos químics que realment poden alliberar-se durant la digestió i ser absorbits per l’organisme. Les autores incideixen que no només les partícules plàstiques en si, sinó també els additius químics com plastificants i retardants de flama poden suposar una font d’exposició a través de la dieta. “El problema és que aquests compostos no estan fermament units al plàstic i poden desprendre’s amb el temps, especialment en escalfar aliments o durant la digestió”, aclareixen.

Riscos per a la salut: el que se sap i el que encara no

Què passa quan les partícules plàstiques entren al nostre cos? S’absorbeixen o s’eliminen fàcilment? Es poden acumular en òrgans i teixits? Respondre aquestes qüestions és molt difícil, perquè els MP i NP tenen múltiples formes, un ampli rang de mides i es presenten com a mescles complexes que generen efectes combinats difícils d’estudiar.

Fins ara s’han detectat partícules plàstiques en diferents teixits i fluids humans, incloent sang, pulmó, fetge, ronyó, melsa, placenta, intestí, mostres de colectomia, esput, semen, llet materna i femta, entre altres. Les dades disponibles suggereixen que l’intestí és un dels principals llocs d’acumulació, encara que continua sent un repte quantificar amb precisió les partícules, especialment les més petites, a la femta. “Es considera que la ingestió és una via d’exposició molt important, però encara no es sap amb certesa fins a quin punt els MP i NP poden ser absorbids de manera significativa pel cos humà ni en quines condicions”. Sí que se sap que, “al llarg del procés de digestió, aquestes partícules poden interactuar amb diverses molècules presents a l’aparell digestiu com enzims digestius, sals biliars, compostos orgànics i inorgànics, formant a la seva superfície una corona biològica o (eco)corona, que podria modificar la manera com són reconegudes per les cèl·lules de l’organisme i, en conseqüència, alterar el seu comportament biològic i la seva potencial toxicitat”, detallen les investigadores.

L’estudi de l’impacte dels MP i NP en la microbiota intestinal és una línia emergent de recerca per la seva possible relació amb alteracions de la salut intestinal i sistèmica. Un estudi pioner realitzat pel CSIC dins del projecte europeu PlasticsFatE va evidenciar que els microplàstics de tereftalat de polietilè (PET) modifiquen la microbiota humana del còlon durant la digestió gastrointestinal simulada. Altres investigacions recents han demostrat que, a més del PET, l’exposició a MP d’altres polímers també pot alterar la composició del microbioma intestinal, fins i tot en contextos de malaltia, amb una disminució de bacteris beneficiosos i un augment de patògens i microorganismes resistents a antibiòtics. Més enllà d’aquests efectes, s’investiga també el possible paper de la microbiota intestinal en la biotransformació o eliminació d’aquestes partícules de l’organisme, cosa que podria modular la seva biodisponibilitat i toxicitat.

Reduir el seu ús i comprendre millor els seus efectes

Tot i que encara persisteixen moltes incògnites, els estudis actuals reflecteixen un interès creixent per part de la comunitat científica i els organismes reguladors en comprendre millor el destí i els efectes dels MP i NP en el cos humà. Dins dels reptes en aquest àmbit, les científiques del CSIC assenyalen que és bàsic disposar d’eines integrades que permetin prioritzar els tipus de partícules més rellevants, millorar els mètodes per detectar-les, establir estàndards comparables entre estudis, i avaluar de forma més precisa els possibles riscos per a la salut humana.

A més, hi ha molt per fer en matèria de prevenció: des de reduir dràsticament la producció i el consum de plàstics d’un sol ús fins a millorar les tecnologies de tractament d’aigües i residus. Així mateix, el paper dels governs és fonamental, encara que per ara les perspectives no són gaire positives. El passat 15 d’agost, les negociacions entorn d’un tractat internacional contra la contaminació per plàstics auspiciat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) van tornar a fracassar durant la reunió del Comitè Intergovernamental de Negociació (INC5-2) i es van suspendre sense consens. “Hi ha moltes estratègies basades en la ciència que es poden seguir, però els següents passos ja estan en mans dels negociadors internacionals”, reclamen les científiques.

El llibre està disponible al web d’Editorial CSIC.

Més notícies