Produïm 390 milions de tones de plàstics cada any, però només se’n recicla un 9 %. Un sol fragment de plàstic pot trigar fins a 500 anys a descompondre’s en el medi ambient. Davant d’aquestes xifres, és comprensible que ens preguntem si realment podem reduir la contaminació per plàstics i si és possible un futur sense ells. I, si fos així, des de quin enfocament hauríem d’abordar el problema? La ciència no ha de veure’s com l’única solució davant aquest desafiament tan complex, però sí com una gran aliada per idear solucions eficaces.
El repte d’identificar els plàstics microscòpics
Per començar a abordar la contaminació per plàstics, primer cal identificar-los. Si els residus plàstics són grans, com ara bosses de supermercat o canyetes, el problema és menor: es poden classificar fàcilment a les plantes de tractament de residus, recollir mitjançant iniciatives comunitàries com les neteges de platges o fer visibles amb campanyes de sensibilització. El veritable repte arriba quan es tracta d’identificar plàstics microscòpics.
Els micro i nanoplàstics tenen una mida d’entre 5 mm i 0,001 mm, cosa que en dificulta la identificació i la quantificació. | EFE/Marta Pérez
Identificar micro i nanoplàstics és una tasca molt complexa tècnicament, ja que no tots tenen la mateixa forma i, de vegades, es poden confondre amb roques o altres tipus de residus no plàstics. Per això, la metodologia és un factor clau: un repte dins del repte. A l’IDAEA s’ha desenvolupat una metodologia d’alta resolució que combina la cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses d’alta resolució (HPLC-HRMS), una tècnica molt precisa que permet separar i detectar molècules a nivells molt baixos, juntament amb una quantificació en massa.
A diferència de mètodes anteriors, aquesta tècnica mesura la concentració de micro i nanoplàstics en nanograms per litre (ng/L), la qual cosa permet avaluar la quantitat total de plàstic, independentment de la mida o forma de les partícules.
La tècnica desenvolupada a l’IDAEA quantifica els micro i nanoplàstics per massa (i no per volum, com es feia anteriorment), cosa que permet calcular la quantitat total de plàstic. | IDAEA
Un cop dispersos als ecosistemes aquàtics, els microplàstics són extremadament difícils d’eliminar. A l’IDAEA també s’estan desenvolupant tecnologies innovadores com les membranes ceràmiques per prevenir la contaminació per microplàstics i altres contaminants de l’aigua d’una manera ràpida, rendible i sostenible. Aquesta tecnologia ceràmica consisteix en un cilindre porós que permet preconcentrar aquestes substàncies per facilitar-ne l’anàlisi.
Detall de l’estructura nanoscòpica d’aquestes membranes. | Sandra Bermejo
L’impacte químic dels plàstics
Més enllà dels fragments visibles, hi ha una dimensió menys evident però igualment preocupant: la contaminació química. Els plàstics incorporen additius químics a les seves fórmules: compostos que s’hi afegeixen per fer-los més resistents, flexibles o duradors davant del sol, entre d’altres. Aquests additius poden representar una part significativa del pes final del plàstic (fins i tot més del 50 %).
Amb el temps, l’ús i el desgast, aquests additius es van alliberant al medi ambient. S’han trobat en tots els hàbitats estudiats, des de l’Antàrtida fins a les ciutats, i en una gran varietat d’animals com tortugues i cetacis, i també en diversos teixits humans (sang, placenta, llet materna), així com en aliments i begudes.
La presència d’aquests compostos s’ha associat a múltiples malalties com diversos tipus de càncer, infertilitat, hiperactivitat, dèficit d’atenció, malalties neurodegeneratives o cardiovasculars, diabetis, obesitat, etc.
Tot i que no es pot establir una relació directa de causa-efecte, parlem de toxicitat crònica: no genera efectes immediats sobre la salut, però els símptomes poden aparèixer a mitjà o llarg termini a causa d’una exposició contínua a concentracions molt petites. Aquests compostos provenen de múltiples fonts i entren al cos a través de l’aire que respirem, els aliments que consumim o la roba que portem.
Si vols saber com reduir la teva exposició als plastificants, una de les famílies d’additius plàstics més comunes, descarrega’t la nostra Guia de bons hàbits per reduir l’ús de plàstics.
Vies d’exposició als additius plàstics. | IDAEA
La doble cara del reciclatge global
Des del punt de vista normatiu, s’han fet passos importants, però encara insuficients. Des del 2021, la Unió Europea ha prohibit els articles de plàstic d’un sol ús (com bastonets de cotó, coberts, plats, canyetes, agitadors de begudes, etc.) quan hi ha alternatives sostenibles fàcilment disponibles i assequibles. Tot i aquests esforços per transformar Europa en un entorn més sostenible, la UE continua exportant més de 50.000 tones de residus plàstics al mes a països no pertanyents a l’OCDE com Malàisia, Indonèsia, Vietnam i Turquia.
Aquests països sovint no tenen sistemes eficients de reciclatge que puguin gestionar la gran quantitat de plàstics “comercialitzats” per països exportadors, de manera que el problema ambiental persisteix a escala global. Per això, a partir del 21 de novembre de 2026, la UE restringirà l’exportació de residus plàstics, especialment cap a països no membres de l’OCDE, per fomentar una economia circular i assumir la responsabilitat dels propis residus.
Taxa de reciclatge per país de la UE. | Parlament Europeu
És moment de recuperar el lema ambientalista: “pensar globalment, actuar localment” (think globally, act locally). La ciència ambiental juga un paper clau en aquest enfocament perquè, d’una banda, detecta i analitza problemes globals com la contaminació per plàstics, el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat. També ofereix eines i tecnologies per aplicar solucions adaptades a cada context local. A més, dona suport a les polítiques públiques: les dades científiques permeten a les institucions prendre decisions informades a escala local, regional, estatal i internacional. Per exemple, l’informe Combatre la contaminació per plàstics, de la col·lecció “Ciència per a les Polítiques Públiques” del CSIC, té com a objectiu informar, assistir i assessorar entitats públiques i privades davant d’aquest problema ambiental.
Aquest informe, en què participa l’IDAEA-CSIC, analitza l’impacte ambiental i per a la salut de l’increment en la producció de plàstics, així com la seva degradació en micro i nanoplàstics i la presència d’additius, i proposa estratègies per reduir aquesta contaminació.| CSIC
Legislació cap al futur
Cal una legislació més àgil, eficaç i basada en l’evidència científica, amb ambició a escala global, per fer front a la contaminació per plàstics. El planeta necessita un compromís més ferm. El Tractat Internacional sobre la Contaminació per Plàstics, que actualment s’està negociant sota el mandat de l’Assemblea de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEA), és una oportunitat històrica per abordar el problema. Aquest tractat és important perquè suposa un canvi d’enfocament: no es limita al reciclatge, sinó que busca reduir la producció i promoure sistemes més circulars. Podria establir límits globals a la producció de plàstic verge, de la mateixa manera que l’Acord de París ho fa amb les emissions de carboni. El Tractat inclourà mesures tant vinculants com voluntàries, amb possibles implicacions econòmiques, polítiques i ambientals.
Per avançar cap a un futur lliure de contaminació per plàstics, aquests acords han de ser vinculants i estar basats en una ciència sòlida, com la que es genera a l’IDAEA. Així, passem del coneixement a l’acció, del laboratori als acords internacionals.
Alicia S. Arroyo
Comunicació i Divulgació | IDAEA
